En la literatura trobem el recurs literari de la sinestèsia que consisteix en unir dos imatges o sensacions procedents de diferents dominis sensorials per enriquir la descripció d’un objecte, una persona o un fenomen. Un recurs iniciat ja a l’Antiguitat Clàssica, amb Virgili, i amplament desenvolupat als segles XIX i XX per autors com John Keats, Percy Bysshe Schelley, els simbolistes Arthur Rimbaud ((POETASDELFINDELMUNDO. “El poeta maldito: Arthur Rimbaud retratado por Paul Verlaine” en Poetas del fin del mundo. [En línia] http://poetasdelfindelmundo.com/2016/06/20/arthur-rimbaud-los-poetas-malditos-paul-verlaine/ [Consulta 1-08-2017])), Paul Verlaine ((PUEYO, Carlos M. “De Verlaine a Darío: en torno a los sentidos. Nuevas consideraciones” en Actas XV Congreso AIH, (Vol IV). [En línia] http://cvc.cervantes.es/literatura/aih/pdf/15/aih_15_4_055.pdf [Consulta 1-08-2017])) o Charles Baudelaire ((Baudelaire desenvolupa àmpliament la sinestèsia en la seua teoria de les correspondències. Considera que el poeta és un home amb quelcom de diví capaç de desxifrar “el bosc de símbols” on vivim, les “confuses paraules” que ens envolten, i d’establir relacions, o correspondències sinestèsiques ad infinitum entre les coses més dispars. En el seu poema Correspondències inclòs al seu llibre Les flors del Mal (1857) afirma: “els perfums, els colors i els sons es responen“. CALERO HERAS, J. Literatura Universal. Bachillerato. Barcelona, Octaedro, 2009, tema 9, “Posromanticismo”, pp. 163-168 i 172-182.)); o els poetes del modernisme literari com Rubén Darío ((PUEYO, Carlos M., Op. Cit.)) o del realisme màgic com Gabriel García Márquez que escriu en Cien años de Soledad: “Y luego un hondo silencio oloroso a flores pisoteadas” ((JAR, Nuria. El jueves es verde tirando a amarillento. 200 años del primer caso documentado de sinestesia. [En línia] http://www.agenciasinc.es/Reportajes/El-jueves-es-verde-tirando-a-amarillento. [Consulta 27-07-2017])).
Aquest recurs literari sembla haver-se traslladat a la parla col·loquial. Així quan diem “Maria és molt dolça o molt tendra” estem fent una sinestèsia literària i atribuint-li a Maria (imatge) o a la seua veu (so) unes qualitats pròpies del sentit del gust. Hi ha una gran diferència amb la sinestèsia perceptiva: quan una persona sinestèsica diu “Maria és molt dolça” és perquè quan contempla la imatge de Maria perece simultàniament el sabor dolç, experimenta la percepció de la dolçor associada a la imatge de Maria ((CALLEJAS, A. i LUPIÁÑEZ, J. Sinestesia. El color de las palabras, el sabor de la música, el lugar del tiempo. Madrid, Alianza Editorial, 2012, pp. 71-72)). Aquesta sinestèsia literària pot acabar generant el que s’anomena les associacions culturals o metàfores sensorials quan es socio-culturalment acceptada i generalitzada. Unes associacions culturals que no són tampoc sinestèsia perquè no suposen una experiència subjectiva associada a la percepció. És a dir, si li preguntem a algú quin color li suggereix la paraula “plàtan” o “pena” serà prou habitual que conteste “groc” i “negre”. Però realment no percep el groc quan llig la paraula “plàtan” ni negre quan llig “pena”. Aquesta és una metàfora sensorial o associació cultural. La sinestèsia, a més a més, és molt més idiosincràsica i aleatòria que les associacions culturals ((Ibid pp. 72-73)).
Quan una persona sinestèsica descriu literàriament les percepcions que té de la realitat sembla que estiga emprant una gran quantitat de sinestèsies literàries o metàfores sensorials però no és així, el que fa es descriure la realitat tal i com ella la veu i la sent, descriure-la d’una manera absolutament natural. Així descriu Josefa Salas Vilar un despertar seu:
“Está amaneciendo, siento una gran A a mi alrededor que acaricia mis ojos cerrados, es la luz. Permanezco unos minutos inmóvil en la cama, recordando los sueños de la noche anterior, y organizando el día mentalmente, pero me quedo dormida. Pronto me despiertan los silbidos de las golondrinas, son como pequeños remolinos acuosos y metálicos que hacen cosquillas en mi estómago. Las campanas de la Iglesia retumban en ondas grises que se expanden y chocan entre elles con las formas de la siguiente campanada. Dan las nueve. El nueve es azul Prusia, es de naturaleza masculina, eso sí, tiene una generosidad femenina incondicional y un halo de misterio heredado de los antiguos reinos árabes… Un perro lanza unos interrumpidos grandes rombos en azul ultramar a un coche que pasa cerca, llevándose sus propios sonidos de líneas verdes y amarillas, brillantes, serpenteantes, que se van empequeñeciendo y se alejan. Ya estoy totalmente despierta y escucho cerca de mí los aburridos Pardos monocromos pasos del tictac del despertador. En mi estómago, siento unos conos verdosos invertidos que me pinchan, tengo hambre. Salto de la cama rápidamente, por que he recordado que hoy salgo de viaje” ((Descripció de Josefa Salas Vilar, pintora que empra la seua sinestèsia com a font d’inspiració artística. http://josefasalasvilar.blogspot.com/ i http://www.flickr.com/photos/trescientoscuatro/sets. Ibid pp. 23-24.))
