El camí de la sinestèsia més desenvolupat i fructífer – especialment en els segles XIX i XX -, tant per pintors com per músics, ha estat la correspondència so i color, és a dir, les possibles interconnexions entre la pintura i la música. Des de la pintura ha estat desenvolupat entre altres per Whistler, Frantisek Kupka, Paul Klee, Wassily Kandinsky, Charles Blanc-Gatti i des de la música per Scriabin, Rimsky-Korsakov, Schoenberg, Webern, Milhaud, Stravinsky i Xenakis.
Cal destacar especialment a Kandinsky que, junt amb el compositor Arnold Schönberg, va arribar a establir correspondències entre els timbres característics dels instruments musicals, els colors i les línies i que en els seus llibres “D’allò espiritual en l’art” (1910) i “Punt i línia sobre el plànol” (1926) va generar una teoria de correspondències entre colors, formes i línies des del plantejament de l’existència d’un llenguatge visual de les arts de caràcter universal i transmissor d’emocions. Un plantejament que inicia dins de l’Expressionisme i que, després, desenvolupa com a professor de la Bauhaus i que va estar seguit, en aquesta Escola, també per Johannes Ittem i Gertrud Grunow.
